Potasses

L'especiació química del potassi assimilable per les plantes és l'ió potassi K, absorbit de la solució del sòl. Poden existir altres especiacions, però la gran majoria no estan disponibles per a les nostres superfícies esportives.

Les sals potàssiques naturals provenen de la dessecació d'antics mars, sobretot en el període permià superior, fa 200 milions d'anys. Les sals de l'aigua de mar es van cristal·litzar segons el seu ordre de solubilitat, de manera que sobre la capa de sal de ClNa hi havia una capa més superficial de minerals potàssics.

La potassa es refereix a compostos de potassi en general, si bé la potassa càustica és la denominació comuna de l'hidròxid de potassi KOH.

El clorur potàssic és el fertilitzant potàssic més comú i aporta un alt grau de salinitat (índex salí de 2,2); prové de dipòsits marins, així tenim minerals com la silvina, la silvinita, etc. D'altra banda, el sulfat potàssic és el resultat de fer reaccionar clorur potàssic (és més recomanable en el sentit que aporta menys salinitat, ja que presenta un índex salí de 0,9) amb àcid sulfúric, o el nitrat potàssic (índex salí de 1,6) en reaccionar amb àcid nítric. Per tant, l'ús d'un fertilitzant o un altre ens dona una idea de l'efecte sobre el paràmetre introduït amb POGO de l'índex salí, perquè tots els fertilitzants aporten salinitat al sòl, si bé uns ho fan en major mesura que altres. Tots els fertilitzants de potassi s'elaboren a base de salmorres o dipòsits subterranis de potassa.

Tots aquests fertilitzants reaccionen de manera neutra al sòl, a excepció del KNO3, que augmenta el pH.

Amb independència del potassi aportat a través de fertilitzants (greens), aquest apareix als sòls naturals per mineralització i desintegració de totes les roques que contenen minerals potàssics, fonamentalment feldspats potàssics i miques. En realitat, tot i no estar disponible, aquesta fracció de potassi és la majoritària als sòls naturals, ja que forma part de les xarxes cristal·lines.