Respiració del sòl

La respiració d'un sòl ens dona la mesura de les emissions de carboni (C – CO2), procedents principalment de la descomposició de la matèria orgànica per la via aeròbia (respiració microbiana), la procedent d'arrels de la gespa i fauna del sòl, i fins i tot de la dissolució dels carbonats. És una mesura de la salut del sòl, perquè ens dona el nivell d'activitat microbiana, el contingut de matèria orgànica i la seva mineralització. La mesura d'alliberament de C – CO2 es dona en kg/ha/d. En aquest procés, fòsfor orgànic, nitrogen i sofre passen a formes inorgàniques. Aquest procés també es coneix com a mineralització carbònica.

Hi ha una sèrie de variables de les quals depèn la respiració, com són la temperatura, la humitat i l'aireació. Cada 10 graus es duplica la taxa de respiració, fins arribar als 35 – 40 graus, a partir dels quals les temperatures són limitants; alhora també queda limitada per sota de 5°C. La taxa de respiració també augmenta a mesura que augmenta el VWC fins a nivells de saturació, on aquesta taxa comença a declinar i es comença a produir anaerobiosi amb desnitrificació i volatilització de sofre.

En situacions de saturació, els microorganismes comencen a utilitzar NO3, nitrats, en comptes d'O2 per a la descomposició de matèria orgànica, cosa que porta a la desnitrificació i a pèrdues de N2 en forma gasosa. La relació C/N té també un paper fonamental en aquests processos, i les relacions de C/N de 8 són les òptimes per a una bona mineralització de la matèria orgànica.

Hi ha dispositius de camp per determinar-la o assajos de laboratori. Aquests kits d'assaig consisteixen en dispositius “in situ” amb agents químics, els quals canvien de color segons la presència de CO2. Un exemple són els Draeger-tubes®.

En perfils de superfícies esportives el CO2 produït és molt més gran que en altres tipus d'ambients a causa de l'alta densitat, la porositat i la intensitat de manteniment.